Sembla que algú intenti apoderar-se de la meva voluntat. Al principi semblava divertit i tot. En aquell moment, el del principi, em va semblar molt interessant. Després d’una llarga absència costa arrencar de nou. Llavors, vaig entrar al drap, com diuen alguns. I ho vaig prendre com una manera de forçar-me a la rutina. Va ser fins i tot divertit, però crec que ja està bé. He deixat que sàpigues alguna cosa de les meves capacitats, que no de mi mateixa. Ara ja puc tornar a volar sola i des d’ara ho faré.
Cada dia, sense cap esforç, després de la presa de fotos diària, faré la pluja d’idees. Unes vegades, les meves paraules seran poc més que roques polides, altres, potser siguin idees amb certa cohesió, potser i tot amb una mica de bellesa, d’aquesta que surt directament del cor, plena de sentiments, a vegades tendres, d’altres estrepitosament violents.
I és que els sentiments són difícils d’educar, sobretot al moment de sortir, de fer una airada de vegades convulsa, desproveïda de tebieses. De tant en tant la sortida es torna suau, commovedora. Aquestes són les pitjors, les que fan mal, les que desestabilitzen, les que convulsionen de manera sinistra i fosca, aquestes són les que ens hi endinsen en un clot insalvable, en una tomba en vida que és si no poc, el principi del fi de tot, de l’arribada de la foscor.
És el moment de començar de nou i sense assistència, d’agrair els estímuls diaris i donar cabuda a les seves respostes, però amb molta cura, amb silencis, amb elegància. No es tracta de vendre el negoci. Respecto a tots aquells que ho fan però jo no faig negoci aquí. Jo intento ser qui sóc, amb la llibertat gratuïta que et presta l’anonimat. Res més. Petons.
Parece que alguien intente apoderarse de mi voluntad. Al principio parecía divertido y todo. En aquel momento, el del principio, me pareció muy interesante. Después de una larga ausencia cuesta arrancar de nuevo. Entonces, entré al trapo, como dicen algunos. Y lo tomé como una manera de forzarme a la rutina. Fue incluso divertido, pero creo que ya está bien. He dejado que sepas algo de mis capacidades, que no de mí misma. Ahora ya puedo volver a volar sola y desde ahora lo haré.
Cada día, sin ningún esfuerzo, después de la toma de fotos diaria, haré la lluvia de ideas. Unas veces, mis palabras serán poco más que cantos rodados, otras, quizás sean ideas con cierta cohesión, quizás y todo con un poco de belleza, de esta que sale directamente del corazón, llena de sentimientos, a veces tiernos, otros estrepitosamente violentos.
Y es que los sentimientos son difíciles de educar, sobre todo en el momento de salir, de hacer una aireada a veces convulsa, desprovista de tibiezas. De vez en cuando la salida se vuelve suave, conmovedora. Estas son las peores, las que hacen daño, las que desestabilizan, las que convulsionan de manera siniestra y oscura, estas son las que nos adentran en un hoyo insalvable, en una tumba en vida que es si no poco, el principio del fin de todo, de la llegada de la oscuridad.
Es el momento de empezar de nuevo y sin asistencia, de agradecer los estímulos diarios y dar cabida a sus respuestas, pero con mucho cuidado, con silencios, con elegancia. No se trata de vender el negocio. Respeto a todos aquellos que lo hacen pero yo no hago negocio aquí. Yo intento ser quién soy, con la libertad gratuita que te presta el anonimato. Nada más. Besos.
Debe estar conectado para enviar un comentario.