En más de una ocasión he comentado que mi primera novela de lectura voluntaria, fué “Últimas tardes con Teresa” del escritor catalán Joan Marsé.
Dicha novela comienza en una noche como ésta, de San Juan, y hoy, aprovechando un ejercicio, le hago un pequeño guiño, que quizá, se convierta también en el principio de mi próxima novela.
Va passar durant una revetlla de Sant Joan, tal dia com avui, però fa tants anys que no aconsegueixo a recordar amb exactitud quants.
Si record, no obstant això, que aleshores m’entusiasmaven les festes populars:
Record que intentava no faltar a cap de les festes de primavera que se succeïen per la ciutat, setmana després de setmana, fins a concloure amb la d’avui i començar l’estiu.
No oblido les meves sandàlies de taló fi que mataven els meus peus en cada posada; el meu perfum, una “Eau de toilette” que es deia Estivalia, de Puig, amb la seva aroma penetrant, ple de concordes aromàtics que en tancar els ulls et traslladaven allà on un volgués anar, des de fresc vergel al més profund dels boscos, o a una selva espessa, amazónica, humida i pegajosa, com les nits mediterrànies que bé coneixia.
Com oblidar aquella ombra de Gavel que anunciaven per televisió i el rouge labial de Misslyn, que havia de llevar costi el que costi abans de tornar a casa…
És de tornada a casa, unes vegades amb la fresca, unes altres, rebentada, desgajada, descalça amb les meves sandàlies a la mà, entrant a la casa blava, on encara quedava algun bevent en la seva cantina.
La casa estava silenciosa i a penes entrava llum del recentment inaugurat dia, aquesta nit no va haver-hi galant que l’acompanyés en sortir del metro, la parada dels taxis estava deserta, el pizzero de la cantonada havia baixat la seva persiana i el xurrero, encara no la tenia pujada.
Els peus descalços i cansats caminant entre el confeti es perdien.
La casa deserta, la propietària al final de la barra, mitjà borratxa, amb un vestit de lluentor, cenyit al cos, i un collaret de perles ajustant el seu arrugat coll.
Increpa a la jove que entra, pogués semblar una mare preocupada per la filla que festeja, però no, està rabiosa, la jove va sortir aviat, sense dir adéu, potser intuint el negoci a les seves costelles, per acabar fina l’oració.
Madame Blue! Arriba o no arriba aquesta potrilla? Porto aquí tota la nit i no he vist més que mules i percheronas, a les quals per fatiga convido a les copes.
Madame Blue! És aquesta que entra?
I així va ser la seva primera vegada, per diners i sense cobrar, fonent l’aroma amb la pudor, en la nit més curta i el dia més llarg, on l’encanteri es va convertir en malefici.
Va travessar una ciutat enverbenada triomfal i en arribar a casa, l’enemiga estava en ella.
