ESTIGMA O ASTIGMA

Estima o astigma, he ací el dilema.

La qüestió era una altra, no era desconeixement, no era una errada, no era una ximplesa. Més ençà era un acte de saviesa, una veterania pressa de la pròpia vida en estat cru. L’astigma fou un temps l’estigma de les dones que habitaven els ravals de la vila.

No de totes, sinó de aquelles que creixien dins de la pobresa, dins d’un barri ple de pobres d’esperit, que lluny de conèixer ben bé, les carències materials més bàsiques, eren autèntics emperadors de les petites infàmies, reis absoluts de les misèries humanes, prínceps del mal amb els més febles, al fi i a la cap, vassalls de la ignorància i causants de moltes desgràcies.

Vist des de fora un mant homogeni omplia de vida espessa els voltants de la civilització, com si ells no fossin humans, com si la seva existència no fou més que una taca a manera de castic per la resta dels congèneres, quan la mera realitat era ben diferent: Les mostres de ignorància no eren tals, allí tothom era mestre a les tasques de supervivència bàsica i mitjana. Fins i tot es podien trobar alguns valents que anaven més enllà i sobrepassaven amb èxit les fronteres de la ignorància, conventint-se en models subversius als quals apedregaven sense cap escrúpol els emperadors actius.

Amb enemics d’aquesta alçada la feina defensiva era prou fàcil, bastava amb simular ser com ells o encara més ximplots. El valor afegit de manera negativa a aquesta arma defensiva era per tractar amb cura: de vegades s’acoblava a les conductes i encara que romania amagat, en ocasions feia una extravagant aparició fora del extraradi d’origen.

Una manera de sobreviure sense dubta d’alguna manera arriscada i amb seqüeles que amb pràctica o amb una dosi de bon humor podem suportar.

Les nenes quatre ulls, llestes com a pocs dins del imperi de la pobresa, riques com cap, carregaven aquell estigma fruit del seu astigmatisme, miopia u d’altres variacions oculars, fent jocs de paraules, rient-se de la seva diferència i sobretot, de la mida de la ignorància dels emperadors.

Anuncios

Acerca de Mechas Poval

Lamari Poval, Escritora salouense nacida en Barcelona. Multifacética en aficiones y destrezas, bloguera desde el año 2006. Aunque el oficio con el cual uno llena su despensa no sea el de escribir, si uno se levanta por la mañana pensando en escribir y es feliz cuando escribe, es escritor. Actualmente expone sus creaciones en "El racó de Mechas", de Mechas Poval y "Con un par" de Lamari Pujol. Publicaciones: UN RELATO PARA OSCAR, 2012, ed. Puntorojo MI HERMANO KEVIN,2013,ed.Vivelibro CUANDO LA MARACA SUENA,2014,ed,Amazon kindle
Esta entrada fue publicada en BUCLES, ENSAYO DE A PIE, ENTRETENIMIENTO, SENSACIONES y etiquetada , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s